Campanades

La nit; aquella metàfora viva, que tots els dies envolta la nostra vida, moldejant la realitat com un mestre ceramista modifica el fang amb les mans; tornejant-nos i fent-nos prendre la forma que hi dessitja. La nit, sempre distinta, i a l'hora semblant a la del dia anterior. Hi han nits fosques, tètriques, pacífiques, tristes, reflexives, relaxants, exitants... i també hi han nits que s'allunyen de tot. Nits que, fins i tot, t'hi poden canviar la vida. Es clar que també tots els dies son distints... però la nit... és més màgica, no us pareix?

La nit de la que vaig a parlar, es una nit de les que et canvien per sempre, de les més màgiques, i també de les més extranyes.

La lluna no hi era al cel, vetllant pels més insomnes, i la foscor més pura dominava sobre les teulades del poble rodejat de camps. De tant fosc que hi era tot, la llum dels farols no alcançava a il·luminar més que un metre al seu voltant, i fins i tot els núvols semblaven atemorits pel que poguera passar.

Va ser aquella nit, quant Ell es va alliverar, trasgiversant la realitat des ciutadans fins a les hores, i fent que tot allò que semblaven contes infantils, de sobte fóren realitats extremadament preocupants.

Com a tots els pobles de la comarca, a aquest també hi havia una esgléssia, un lloc de cult a un Déu justicier i protector, que aquella nit també debia estar dormit. A l'esgléssia, d'una mescla d'estils arquitectònics que feien impossible situar-la temporalment, també hi havia un campanar. Al campanar, hi eren les campanes. Tres magnífiques campanes, tresor del poble, datades de temps inmemoriables, que per unes coses i altres, havien anat a parar a dat d'aquell lloc, potser durant la Guerra que va solcir la zona, o fins i tot avans. Les campanes van ser el detonant i l'explossiu de tot el que hauria de passar en aquella nit.

Van tocar les dotze. Un soroll esmorteidor va perforar la moral de tots els éssers vius que les van poder sentir. Un acord múltiple elegant, colorit, quasi tangible, més real que la pròpia vida, i a l'hora, pausat. Dotze sons bellíssims que van modificar la comprensió fins i tot de l'amor. Alguna cossa va canviar al món en eixos dotze segons.

A cada campanada, cent ulls s'obrien a la nit. A cada colp contra el bronçe, cent consciències se'n adonaven de la seua desgràcia. A cada percussió, cent persones s'humiliaven pel mal que havien fet fins al pròpi rebuig. A cada sò, mil plors i mil trompes trencaven el silenci de la nit.

Es van obrir les portes del cel. Ell va venir a la terra, i va començar la masàcre de les seves mascotes. Tot esborrat, i començar de zero. Per sort, no va poder eixir del poble, i tot va acavar amb les campanes, però aquella nit, en dotze segons, van desaparèixer per sempre tots els éssers vius que van sentir el sò més bell de l'existència.



Vicent R. L. (c)